Com es quantifica la confiança que genera un casal al barri? Quina nota li posem a la qualitat democràtica d'un projecte associatiu? Aquestes preguntes, que sovint queden fora de les auditories clàssiques, han estat el fil conductor de la jornada "Balanç Comunitari: una eina d'innovació democràtica", celebrada al Canòdrom el passat dijous 20 de novembre. L'acte ha estat una convocatòria coral entre l’Ajuntament i el teixit associatiu (XEC, PGC, CJB, Casals de Joves i CAB) per posar fil a l'agulla al programa de Patrimoni Ciutadà i, sobretot, per compartir els resultats del Balanç Comunitari 2024-2025.
Si una idea ha sobrevolat tota la sessió és que el Balanç no pot ser un tràmit burocràtic més. És una eina política. Tant les entitats com l'administració han coincidit que cal superar la lògica "privada", que només mira l'eficiència econòmica, per consolidar una lògica público-comunitària. Això vol dir que, quan avaluem un equipament, hem de donar el mateix pes als números que als intangibles: l'arrelament al territori, la cura de les persones i la democràcia interna. Per fer-ho possible, el comissionat de participació ciutadana ha anunciat l'impuls de la nova Mesura de Govern de Patrimoni Ciutadà, que ha de servir de marc estratègic per blindar i enfortir aquest model de col·laboració.
Les intervencions han remarcat que aquesta nova lògica requereix també “noves mètriques” capaces de narrar l’impacte real dels projectes comunitaris. La jornada ha alertat que, si no s’expliquen bé aquests valors, correm el risc que els equipaments siguin jutjats amb indicadors importats del sector mercantil, incapaços de captar la seva funció social.
L'anàlisi dels 104 balanços realitzats enguany ens deixa una foto fixa molt clara de l'estat de salut de l'associacionisme barceloní que ha realitzat el balanç. Les dades confirmen la potència del sector: tenim una gran capacitat de mobilització, un arrelament al barri altíssim (el 92% de les entitats coorganitzen activitats amb altres agents) i és un espai fortament feminitzat (el 67% de les treballadores i el 59% de la base social són dones).
Però també tenim deures. L'informe posa el dit a la nafra en tres reptes:
- La diversitat real: Els nostres òrgans de decisió encara no reflecteixen la realitat diversa i migrada dels nostres barris.
- La transparència: Calen millors mecanismes per rendir comptes a la ciutadania.
- La sostenibilitat humana: Cal diversificar la participació per no cremar sempre les mateixes persones.
A la jornada, diverses entitats han assenyalat que cal diferenciar clarament què és una baixa puntuació “estructural” (derivada de limitacions de l’equipament o del finançament) i què és una mancança pròpia del projecte. També s’ha plantejat la necessitat de comparar els resultats amb altres models de gestió —com el privat— per fer més visible el valor diferencial del comunitari.
Durant l'intercanvi d'experiències —amb veus de la Lleialtat Santsenca, Casal de Joves de Can Ricart, Casal de Joves de la Roquetes i el casal de Barri de La Verneda— s'ha reivindicat el paper dels espais comunitaris com a autèntiques "escoles de democràcia". És aquí on la gent aprèn a corresponsabilitzar-se d'allò que és comú. No s'han amagat, però, les dificultats. S'ha parlat de la "cara B" de la gestió: la burocràcia que ofega el voluntariat, el perill del burnout a les gestores i la dificultat del relleu generacional (crític en les entitats juvenils, on els cicles són de 3-4 anys). Malgrat tot, la conclusió és compartida: la gestió comunitària genera un valor afegit —xarxa, suport mutu, pertinença— que cap gestió privada pot oferir.
Les entitats han compartit eines per sostenir la participació: protocols d’acollida, espais informals de trobada, mecanismes per facilitar relleus ràpids i saludables, i metodologies de cura interna que permeten evitar jerarquies invisibles. També s’ha reivindicat la necessitat de condicions materials dignes: equipaments adaptats, espais públics accessibles i finançament estable.
A la recta final, hem posat els llums llargs mirant enrere. Hem recordat que l'autoavaluació no és nova: neix amb el Codi Ètic de les Associacions, creat pel propi sector per diferenciar-se de "xiringuitos" o pseudo-empreses, però també com a eina per reconeixe'ns entre iguals i marcar una línia clara davant dels discursos d'odi i el feixisme. Aquest fil conductor, que passa pel Pam a Pam i el Balanç Social, és el que ens ha portat fins al Balanç Comunitari actual.
La jornada s'ha tancat arromangant-nos en un taller pràctic per buscar solucions als reptes de participació: com acollim millor? Com garantim el relleu sense saturar-nos? El missatge final és clar: volem mètriques pròpies. Hem de fer el Balanç per nosaltres mateixes, per explicar el nostre valor amb les nostres paraules i evitar que se'ns jutgi amb barems que no ens representen.
El repte és conjunt: dotar-nos d’eines d’avaluació que reforcin el que som, que no burocratitzin les pràctiques comunitàries i que ajudin a enfortir la democràcia des de baix, allà on passa la vida.