El CAB s'adhereix al manifest de la Comissió Unitària 28 de juny

A les plurisexualitats, en el nostre recorregut històric, se’ns ha considerat un MITE fora dels estàndards de la societat. I com a tot mite se’ns ha idealitzat, condemnat, demonitzat i negat fins a la sacietat. Però és com a SUBJECTES, dins la nostra multiplicitat, que no ens han deixat existir. Des de les nostres orientacions no reconegudes, ens hem hagut de reivindicar com a identitat política moltes vegades, i tantes altres se’ns ha negat aquesta possibilitat, parodiant-nos. Durant molts anys hem estat actives en el moviment LGBTIQA+ sent considerades, per algunes persones, només aliades ja que ens consideren al costat del moviment, tot i ser-hi dins formant-ne part també com a AFECTADES. No només ens afecten les fòbies comunes que patim totes les persones del moviment, ni les específiques d'altres diversitats amb les quals interseccionem. Ens afecta, sobretot, la BIFÒBIA i el monosexisme que hem de resistir. 

I què vol dir resistir el monosexisme? 

• Com a persones plurisexuals, si anem al metge se’ns assignarà una orientació, hetero o homosexual, i a partir d’aquí se’ns suposaran unes pràctiques, de diferent grau de risc, sense preguntar-nos mai quines són les nostres pràctiques reals.
• A les persones plurisexuals dins d’aquest sistema se’ns invisibilitza i se’ns estigmatitza a la vegada, ja que se’ns veu com a vehicle d’infeccions de transmissió sexual (ITS), però no es contempla la especificitat de la nostra experiència dins de les recerques i estadístiques.
• Ser no monosexual implica rebre massa sovint uns atributs amb connotacions negatives com són, per exemple, la promiscuitat, la incertesa, la indecisió, la confusió o la inestabilitat. Això ens afecta tan a nivell laboral com en el terreny afectiu i de relacions i, alhora, també implica que, per defensar-nos d’aquestes etiquetes que ens otorguen, haguem de negar-les constantment tot invisibilitzant una part del col·lectiu que pot sentir-se representada per alguns d’aquests atributs.
• Les dones plurisexuals tenim major vulnerabilitat davant les violències masclistes i els abusos ja que no es té en compte el nostre propi plaer sexual i se'ns llegeix com a sempre disponibles i fetitxitzades per l’imaginari heteropatriacal. És a dir: se’ns hipersexualitza, se’ns objectivitza i s’infantilitzen totes les nostres relacions que no són amb homes.
• A les persones trans, el monosexisme ens afecta tant al néixer com al sortir de l’armari com a trans, ja que s'assumeix que som heteros o, en tot cas, que som gais o lesbianes. Per altra banda, perquè de forma transfòbica moltes vegades se'ns llegeix o descriu com persones que som "tan gais/lesbis que ens hem passat a l'altre gènere". A això se li suma el cissexisme, ja que s'associa un físic a un gènere i només es contempla ser home o dona de forma dualista. A més, les persones trans, independentment de la nostra orientació, estem fartes que des de les monosexualitats o se'ns exclogui o se'ns inclogui segons els nostres genitals i no segons les nostres identitats.

No s’està concedint l’estatus de refugiades a l’estat espanyol a persones bisexuals, tot i que està contemplat per la llei. Altres plurisexualitats no tenen ni reconeixement legal per demanar asil.

La llei contra la LGTBIfòbia és un pas endavant per posar fi a la impunitat davant d’algunes agressions i discriminacions que patim, però no és suficient. Enguany farà dos anys de la seva aprovació i encara no s’han implementat tots els mecanismes per fer-la efectiva, no només a les grans ciutats sinó en tot el territori. 

La nostra obligació com a col·lectiu és intentar que s’escoltin totes les veus, de tots els racons, sense oblidar que les sigles LGTBI corresponen a una visió occidental que no recull totes les diversitats sexoafectives i de gènere, i que algunes identitats encara queden fora de tota protecció legal. 

Per això les persones plurisexuals també ens manifestem, juntament amb les companyes de lluita, per reivindicar els nostres drets i trencar amb les fòbies que ens afecten. Perquè totes volem un món que ens accepti tal com som, on no calgui amagar-se dins l’armari, on puguem anar amb el cap ben alt i decidir com viure, o inclús decidir no decidir. Que quan ens preguntin si ens agraden les peres o les pomes, puguem respondre: entre poma o pera, escullo macedònia!